Ella: On anem? Ell: A casa del teu fill petit
Ella: Quants cotxes..Ell: si
Ella: Fa temps que no es veuen carros, ni cavalls, ni ases pels carrers.
Ell: Si mama, molt temps.
Ella: Això deu ser perque ens els hem menjat tots.
Ell: .........
nota 1: per davant de casa d'ella quan era petita passaven les bèsties (vaques, cavalls, xais etc ..), quan les duien a l'escorxador. Ella en té ara 88 d'anys, els seus records van enrere i mai endavant.
nota 2: aquesta conversa es pot repetir ,exactament igual, infinits cops, fins a arribar a lloc de destí, ja siguin deu minuts com dues hores,
nota 2: aquesta conversa es pot repetir ,exactament igual, infinits cops, fins a arribar a lloc de destí, ja siguin deu minuts com dues hores,
nota 3: no els desitjo tenir un familiar amb Alzheimer.
11 comentaris:
És una de les pitjors malalties que una persona pot patir. Perdre la memòria és perdre els records, les persones... la persona.
I per a les persones del voltant és també de les pitjors coses que es poden viure. Veure com una persona tan estimada ni et reconeix... és molt dur.
Ànims Srta. i no deixeu mai d'estimar els més propers, per més bufetades que ens foti la vida.
Ànims.
T'entenc. Un petó.
Vigili !!!
L'experiència em fa dir-li que aquesta és una enfermetat tant filla de puta per qui la pateix com per la familia del malalt.
Val la pena enfortir la psique per lluitar-hi, tot i que no és fàcil i sempre, sempre, sempre, t'agafa desprevingut.
Una abraçada ben forta, jo l'he patida per partida doble.
El més és quan deixen de reconéixer rostres familiars... Petons!
Per sort no m'ha tocat viure-ho d'aprop, però ha de ser molt dur! Tot i que lo important és que hi hagi alguna persona estimada al costat que li recordi qui és.
Una veina meva, de 70 anys l'hi han diagnosticat aquest any que la té. Viu just a la porta del davant. Hi han dies que em reconeix i daltres em demana a quin vinc a visitar. Es questió de tenir molta paciència. Es com cuidar una criatura.
Ho he patit de ben a prop...
El meu avi ho va patir durant 9 anys (com a mínim) quan l'Alzheimer encara no existia... senzillament, s'havia fet vell i allò era el que tocava.
I efectivament, només patia tot el dia perquè havia d'anar a tancar els ànecs i que ningú se li emportés la mula. La veritat és que vist des de la distància, és duríssim el que van viure la meva iaia i la meva mare durant aquells temps.
Senyors, i senyoreta (si, si, n'hi ha una), els agraeixo el suport, i la comprensió. De veritat que quan la meva avia te aquests sortides que no t'esperes rius una estona. Però la situació és trista.
I jo que no sóc de recomanar, els recomano un llibre de Nolasc Acarín: Alzheimer, Manual de Instrucciones, Ed. RBA Divulgación, on exposa de manera senzilla tots els passo de la degradació d'aquesta malaltia. Per un contacte ràpid i per entendre que passa a dins del cap dels malalts afectats per aquesta dolència, està força be.
Merci a tothom.
Publica un comentari a l'entrada